Rebregar la democràcia

"Ús que ultrapassa els límits naturals o legals que té l’autoritat o el poder jurídicament considerats". Aquesta és la definició que ens dona el diccionari d'abús de poder, i que en altres paraules, més col·loquials, podríem definir com passar-se de la ratlla.

Heu ostentat mai algun poder, per exemple, com a càrrec electe en una institució pública?, o com a membre d'una organització? Jo sí i, per petita que sigui la parcel·la de poder que ostentis, la temptació d'abusar-ne sempre és allà, a la cantonada, esperant la seva oportunitat.

Afortunadament, les institucions públiques, també les organitzacions, tenen mecanismes per prevenir i, en cas de produir-se, impedir o castigar els abusos de poder; mecanismes com lleis i reglaments que articulen l'exercici (natural i legítim) del poder que s'ostenta, mecanismes com funcionaris públics que han de vetllar perquè l'exercici del poder dels càrrecs electes, per exemple, s'ajusti i no sobrepassi les lleis i els reglaments.

A més, a priori, la separació de poders (del legislatiu, l'executiu i el judicial) hauria de donar garantia que cap d'ells s'extralimita en el seu exercici, tot i que, lamentablement, hem vist que fins i tot aquesta separació de poders té esquerdes...

El control i la separació de poders són elements fonamentals i indissociables de la democràcia, establint mecanismes de control i evitant així, en principi, que una sola persona o institució concentri tot el poder, factor clau per evitar abusos i garantir drets i llibertats.

Donald Trump, en aquest segon i controvertit mandat, sembla estar disposat a rebregar la democràcia per seguir abusant del seu poder, trepitjant si cal el control i la separació de poders, erigint-se, més que com a president, com a emperador dels Estats Units. 

Vladímir Putin a Rússia i Xi Jinping a la Xina ja ho han fet, i ara que Donald Trump té un segon i darrer mandat, sembla disposat a abusar indissimuladament del seu poder per perpetuar-lo.

La temptació és molt llaminera, i el president Trump, ja ho hem vist, no només té gana, tampoc té escrúpols.

Winchester Cathedral. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Winchester Cathedral", que, sorprenentment, va arribar al número 1 de les llistes d'èxit als Estats Units a mitjans de desembre de 1966, entre "You Keep Me Hangin' On" de The Supremes i "Good Vibrations" de The Beach Boys.

"Winchester Cathedral" és una curiosa i divertida cançó del grup anglès The New Vaudeville Band, creat i liderat pel músic Geoff Stephens, i les seves reminiscències sonores al "music hall" dels anys vint del segle passat va ser la clau de l'èxit, en contrast amb les sonoritats pop i rock del moment. 

Va ser tal l'èxit que la cançó que, gravat inicialment per músics d'estudi, Geoff Stephens va haver de formar una banda per a les actuacions en directe i aparicions en programes televisius.

L'any 2016, coincidint amb el 50è aniversari de la cançó, es va fer una nova versió, interpretada pel cor de la Catedral de Winchester, amb la finalitat de recaptar fons per a la seva restauració.

La cançó, ja ho veureu, és generosa amb els xiulets!

Així comença... Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre més amb el pretext de parlar, mínimament, de qui va interpretar el personatge protagonista del llibre en el cinema, més que pel personatge en si, que naturalment dona molt de si, no en va li han dedicat un munt de llibres, com el d'avui, i una pel·lícula. L'actor és Val Kilmer i el personatge, Jim Morrison.

Per moltes pel·lícules que hagi fet un actor, o una actriu, sempre n'hi ha que ens marquen més que d'altres, que recordem més que d'altres. Si tu em dius Val Kilmer, actor estatunidenc que va morir abans-d'ahir, jo et dic "Willow" i, pel·lícula que vaig veure amb 13-14 anys, i sobretot "The Doors", que vaig veure amb 16-17 i ja amb ple procés de mitificació del personatge, el músic, cantant i poeta maleït Jim Morrison.

"Top Secret!" em va agafar massa petit, amb 9-10 anys, i si hagués d'afegir alguna altra pel·lícula protagonitzada per Val Kilmer, hi afegiria el western "Tombstone", una de les moltes pel·lícules dedicades a un altre mite estatunidenc, Wyatt Earp.

Però per mi Val Kilmer és, sobretot, la personificació de Jim Morrison al cinema, i de Jim Morrison fa uns anys vaig comprar una de les moltes biografies que li han dedicat, "Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" (Editorial Planeta, 2021), d'Alberto Manzano, un llibre que repassa i relata l'agitada i xamànica vida d'un "sex-symbol" que tant va tocar el cel, com baixar als inferns.

"Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" és un llibre que comença així:

«Era al amanecer, mi madre y mi padre, una abuela y un abuelo, y yo íbamos en coche cruzando el desierto, y un camión lleno de obreros indios había chocado con un coche o algo así, no lo sé exactamente, pero había indios tirados por todas partes, sangrando.

Entonces mi padre detuvo el coche. Fue la primera vez que saboreé el miedo. Debía de tener unos cuatro años, y un niño es como una flor, su cabeza flota en la brisa. Ahora, al recordarlo, veo las almas de aquellos indios muertos corriendo enloquecidas, y uno de aquellos espíritus saltando dentro de mi alma. Y aún está ahí.»

El suceso tuvo lugar en la carretera de Santa Fe (Ruta 66), en las afueras de Albuquerque (Nuevo México), próximo a una reserva de los indios pueblo -grupo nativo norteamericano descendiente de los anasazi.

Pero lo que Jim veía no era más que un sueño, le dijo su padre: «No pasa nada, Jimmy, de verdad. Ha sido un sueño. No ha pasado nada. Solo ha sido un sueño», le dijo su padre mientras Jim sollozaba histéricamente en brazos de su madre: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Pero, en realidad, lo que Jim veía era un montón de indios moribundos tirados en medio de la carretera junto a un camión volcado en un cruce de caminos. Entonces su padre detuvo el coche, bajó para ver si podía hacer algo y pidió a otro hombre que fuera a buscar un teléfono y llamara a una ambulancia. Jim seguía llorando desconsoladamente mientras observaba la caótica escena a través de la ventanilla. Su padre subió de nuevo al coche, y abandonaron el lugar. Jim seguía sollozando: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Unos años más tarde, Jim explicaría que, en el mismo instante en que el coche de su padre se alejaba del cruce, un indio murió y su alma saltó dentro de su cuerpo, poseyéndolo. Según Morrison, se trataba de un brujo, un chamán indio, que se convertiría en su guía espiritual. «Fue el momento más importante de mi vida», sentenció.

Arribades T1

Dies enrere vaig anar a l'aeroport de Barcelona per recollir la meva filla gran, que tornava de Frankfurt; a aquelles hores, cap a les onze de la nit, no hi havia aglomeracions, però sí força gent esperant-se, com jo, davant les portes de sortida del vestíbul d'arribades de la Terminal 1.

Entre la gent regnava el cansament i una certa apatia, trencada, amb més o menys intensitat, per l'aparició del familiar o l'amistat que, amb més o menys alegria, apareixia rere les portes corredisses automàtiques.

Arrambats a la barra de davant les portes hi havia la gent més impacient, esperant amb cert delit l'arribada d'algú; hi destacava un noi amb un paquet embolicat entre les mans i un globus en forma de cor. 

Uns metres més enrere, alineats com una selecció de futbol abans d'escoltar l'himne del país de torn, hi havia els pacients xòfers que amb una tauleta digital (cap full de paper) mostraven el nom de la persona que havien de transportar. 

Entre els impacients de la barra i els pacients xòfers de més enrere, la majoria de persones simplement esperaven movent-se mínimament, com un suau vaivé de les onades a la platja un dia de mar calmada, agitat només en el moment de la sortida del passatge d'un avió.

Les cadires d'un lateral eren totes plenes de persones assegudes que feien cara de no esperar ningú i, per contra, hi havia persones que entre inquietes i indignades anaven mirant les pantalles informatives dels vols, interpretant, jo, que la seva desaprovació responia al retard que alguns anunciaven. 

En alguns racons, més o menys dissimulats, algunes persones dormien, o ho intentaven, i jo no vaig acabar de deduir si eren persones indigents i sense sostre o, simplement, persones viatgeres sense rumb.

Als establiments de menjar, dos d'oberts, hi havia algunes persones consumint, i a l'única botiga oberta el dependent s'estava al llindar de la porta amb cara d'ensopit i amb ganes d'abaixar la persiana, de tancar la paradeta, que deia en Bachs al Filiprim!

A la part posterior d'un dels establiments de menjar una petita colla de personal de seguretat la feia petar, aparentment aliens a tot plegat, que tot plegat era prou calmat i tranquil.

Jo m'ho mirava tot plegat passejant amunt i avall, escoltant la ràdio i mirant el mòbil de forma intermitent, qui sap si formant part del relat d'algú altre.

Les sales d'espera dels aeroports són una cruïlla de vides anònimes, de rostres estranys i personalitats intuïdes (o imaginades, o inventades), de mirades fugisseres i de pensaments inconnexos i passavolants que es perden en el temps d'espera, fins que el rostre esperat i conegut apareix entre la munió de passatgers, impregnat d'una familiaritat càlida que trenca la fredor de l'ambient.

Ciutadania intel·ligent

Quanta raó tenia la meva àvia materna quan deia que la culpa, o la qüestió, quan quelcom no acabava de rutllar, era del rere mànec. Al principi no ho entenia, però si t'ho diuen mentre agafes algun objecte pel mànec, com una paella, una pala o un rasclet, ho entens perfectament en la mesura que identifiques on rau el problema, és a dir, qui hi ha just rere del mànec.

La Defensora de la Ciutadania de Girona va demanar, dilluns d'aquesta setmana en un ple extraordinari en què va presentar la Memòria 2024, repensar els contenidors intel·ligents. La Memòria 2024, en l'apartat de les conclusions sobre la neteja viària i el nou sistema de recollida de residus, diu: 

"Certament en aquest àmbit hi ha moltes coses a millorar, els espais dels contenidors són bruts, les persones que no accepten aquest canvi deixen la brossa a terra o, fins i tot, hi ha usos indeguts dels contenidors. Potser cal repensar si els contenidors intel·ligents tenen l’efecte volgut, si cal millorar la freqüència de recollida de determinada fracció, i també quines accions sancionadores eficaces emprèn l’Ajuntament tant vers l’empresa adjudicatària del servei, com enfront dels ciutadans que actuen de forma incívica, i que se’n vegin els resultats."

És ben cert que els contenidors intel·ligents comporten una major complexitat, pel que fa al seu ús correcte, que els contenidors oberts; d'entrada, perquè per obrir-los cal una targeta magnètica, que no tothom ha recollit degudament, i també perquè, llevat del contenidor específic de la fracció orgànica i el més petit del tèxtil sanitari, el contenidor multi fracció té un ús diferent cada dia, tot i que per poc que hom hi aboqui el cap, s'observa que cada dia hi ha impropis, és a dir, fraccions que no correspondrien.

Tot plegat es tradueix en dos efectes no desitjats: 

• impropis dins el contenidor, pel mal ús llençant-hi el que aquell dia no toca tot i obrir-los amb targeta
• deixalles al voltant dels contenidors, deixades per qui no tenen targetes

Aquest nou sistema de recollida de residus exigeix temps, temps d'adaptació pel canvi d'hàbits que representa portes endins, ja que cada dia toca llençar algunes fraccions concretes; i sobretot requereix un cert aprenentatge i, per descomptat, responsabilitat i compromís. Aprenentatge per saber-ho fer correctament, i responsabilitat i compromís per voler-ho fer bé: recollir les targetes i llençar les escombraries com i quan toca.

No tinc clar, com comentava la Defensora de la Ciutadania, que la solució sigui tornar a l'anterior sistema, ja que igualment era habitual veure, dia sí dia també, impropis dins els contenidors (en tots i cadascun, fos del color que fos), i deixalles al voltant dels contenidors.

Parlem de contenidors intel·ligents i el que requereix el sistema és ciutadania intel·ligent, i naturalment una administració intel·ligent (diligent i flexible) i un servei eficient. Potser caldrà esperar un cert temps per veure si, amb aquest nou sistema, s'incrementa la recollida selectiva, també amb els contenidors intel·ligents, ja que aquest és el principal motiu de tot aquest canvi.

Kit de supervivència

La Comissió Europea, dies enrere, va fer una sèrie de recomanacions perquè nosaltres, la població civil, la ciutadania, ens preparem davant possibles situacions d'emergència, bé causades per catàstrofes naturals, bé causades per conflictes bèl·lics, per guerres, que també són catàstrofes (de conseqüències catastròfiques) no naturals, sinó humana...

La recomanació podria ser pertinent veient els efectes de la crisi climàtica que vivim, i resulta difícil, per a nosaltres, esborrar de la retina la devastació de la Dana de València. La recomanació podria ser pertinent, però em sembla que els efectes del canvi climàtic són només un pretext, i que el que veritablement els interessa és que, amb l'excusa d'una escalada bèl·lica a Europa, el Vell Continent es rearmi ara que l'Oncle Sam ens fa pam i pipa.

Aprofitant la benintencionada proposta que puguem afrontar millor una situació crítica causada per algun fenomen meteorològic, ens posen la por al cos amb l'amenaça d'una escalada bèl·lica per justificar l'increment de despesa militar i de defensa.

L'altre dia revisava el contingut d'aquest kit de supervivència que ens hauria de permetre subsistir durant almenys 72 hores sense ajuda externa, i em sembla que seria dels primers a llepar o a morir.

És clar que, situat en el pitjor dels escenaris, el kit de supervivència proposat fins i tot fa curt, i caldria afegir-hi, segons el que he consultat per internet, com a mínim:

• Pastilles potabilitzadores o filtres d’aigua portàtils per convertir aigua no potable en segura.
• Màscares FFP2 o FFP3 per protegir-se de pols, fum o contaminants.
• Paper d’alumini o bosses hermètiques per protegir aliments i documents.
• Emissor-receptor de ràdio (walkie-talkie) per comunicar-te sense xarxa mòbil.
• Xiulet d'emergència per alertar de la teva ubicació si et perds.
• Mapa detallat de la teva zona i una brúixola.
• Sac de dormir resistent a temperatures baixes.
• Guants resistents i gorra o passamuntanyes per protegir-se del fred i la intempèrie.
• Esprai de pebre.
• Cordes resistents.
• Pala plegable.

Això de les cordes no sé si són per, arribar el cas, penjar-me, i la pala per cavar la meva pròpia tomba...

Bromes a banda, l'existència d'un kit de supervivència pot ser una mesura prudent en determinades situacions, però també reflecteix el clima d'incertesa, por i amenaça que es vol instaurar. És de sentit comú estar preparats per a emergències, però si el perill és tan imminent, potser el més important no és disposar d'un kit de supervivència, sinó invertir energies i recursos per evitar que aquesta amenaça catastròfica esdevingui una realitat.

Fòrum Ciutadà Girona 2100: (Re)construir Girona des dels barris

Divendres de la setmana passada, en el marc del Fòrum Ciutadà Girona 2100, vaig exposar, com a president de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), la necessitat de repensar el paper dels barris en la governança de la ciutat. Girona ha d'avançar cap a un model més descentralitzat, on la participació ciutadana sigui real i efectiva, i on els barris tinguin un rol determinant en la planificació i gestió dels recursos.

Aquestes són les idees que, amb altres paraules, vaig desenvolupar.

Suport als Centres Cívics i condemna de les destrosses al Centre Cívic Onyar

En primer lloc, vaig voler expressar la nostra condemna pels danys soferts pel Centre Cívic Onyar i manifestar el suport de la CAV Girona a tot el personal, usuaris i entitats que fan vida en aquest espai i en la resta de centres cívics de la ciutat. Aquests equipaments són fonamentals com a espais d'acollida, educació, cohesió i participació comunitària.

Els Centres Cívics: xarxa de proximitat i dinamització

Des de la creació del primer Centre Cívic a Sant Narcís el 1989, Girona ha consolidat una xarxa que actualment compta amb vuit Centres Cívics i 21 Espais Cívics i Locals Socials. Aquests espais han esdevingut pilars fonamentals per a la dinamització dels barris, fomentant la col·laboració veïnal i acostant serveis a la ciutadania.

De cara al futur, cal aprofundir en la descentralització municipal per tal que aquests equipaments no només acullin activitats socials i culturals, sinó que esdevinguin també centres de gestió i planificació territorial.

Els barris com a eixos de vertebració urbana

Tal com vaig remarcar en la meva intervenció, "els barris no han de ser només un element de divisió territorial, sobretot han de guanyar pes i importància en la vertebració de la ciutat en clau de gestió dels recursos i serveis, planificació urbanística, participació ciutadana i cohesió social". 

Així doncs, els barris no han de ser simples divisions administratives, sinó autèntics motors de gestió de la ciutat. La seva importància rau en la capacitat d'influir en aspectes clau com la planificació urbanística, la distribució de recursos i serveis, la participació ciutadana i la cohesió social.

Cap a una participació ciutadana real i efectiva

El model actual de participació ciutadana no pot reduir-se a votar cada quatre anys ni a processos limitats per imperatiu legal. Ha de ser un diàleg continu i estructurat entre les entitats veïnals, la ciutadania i les administracions. Aquest diàleg ha d'incloure:

1. Accés a la informació sobre temes que afecten la ciutat (urbanisme, educació, residus, mobilitat, etc.).
2. Interacció amb les administracions i altres agents socials per generar propostes i debatre estratègies.
3. Participació en la presa de decisions, encara que no siguin vinculants, per assegurar que la veu de la ciutadania sigui escoltada.
4. Seguiment i avaluació de les decisions, per garantir-ne la transparència i efectivitat.

Propostes per una governança més participativa

Finalment, vaig apuntar dues mesures que permetrien avançar en aquest model de governança més participativa:

    • Reforçar la figura de la regidoria de barri, dotant-la de competències executives i d'un pressupost propi per a una gestió més eficient.

    • Potenciar els consells de barri, donant-los d’estructura, competències i recursos perquè puguin esdevenir veritables espais de decisió col·lectiva.

Construir la Girona del 2100 passa, necessàriament, per donar-los el protagonisme que mereixen.

Els barris són l'escala idònia per connectar territori i societat, la complexitat del territori i la complexitat de la societat. 

Home. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó popularitzada sobretot gràcies a un anunci de cotxes, tot i que el títol de la cançó és "Home", casa. No sé si el ganxo, més enllà de l'alegre i encertada melodia, és transmetre la idea que el cotxe anunciat és "casa"...

"Home", de la banda de folk Edward Sharpe and the Magnetic Zeros, és un cant alegre i optimista cançó d'amor que reivindica que "casa" no és estrictament un lloc i espai físic, sinó, com diu la lletra, "La casa (la llar) és allà on estic amb tu"...

En aquesta cançó, a més, el xiulet és el primer que se sent... Què més podem demanar?

Així comença... Soldados de Salamina

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Soldados de Salamina" (Tusquets Editores, 2001), de Javier Cercas, que va ser tot un fenomen literari, primer, i posteriorment cinematogràfic, gràcies a la pel·lícula de David Trueba. 

Tant el llibre com la pel·lícula em van encantar, i és que aquest relat, basats en fets reals, de l'infructuós afusellament de Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange Española i autor de l'expressió "¡Arriba España!", humanitza una de les manifestacions menys humanes que hem creat els humans: la guerra.

 "Soldados de Salamina" és un llibre comença així:

"Fue en el verano de 1994, hace ahora más de seis años, cuando oí hablar por primera vez del fusilamiento de Rafael Sánchez Mazas. Tres cosas acababan de ocurrirme por entonces: la primera es que mi padre había muerto; la segunda es que mi mujer me había abandonado; la tercera es que yo había abandonado mi carrera de escritor. Miento. La verdad es que, de esas tres cosas, las dos primeras son exactas, exactísimas; no así la tercera. En realidad, mi carrera de escritor no había acabado de arrancar nunca, así que difícilmente podía abandonarla. Más justo sería decir que la había abandonado apenas iniciada. En 1989 yo había publicado mi primera novela; como el conjunto de relatos aparecido dos años antes, el libro fue acogido con notoria indiferencia, pero la vanidad y una reseña elogiosa de un amigo de aquella época se aliaron para convencerme de que podía llegar a ser un novelista y de que, para serlo, lo mejor era dejar mi trabajo en la redacción del periódico y dedicarme de lleno a escribir. El resultado de este cambio de vida fueron cinco años de angustia económica, física y metafísica, tres novelas inacabadas y una depresión espantosa que me tumbó durante dos meses en una butaca, frente al televisor. Harto de pagar las facturas, incluida la del entierro de mi padre, y de verme mirar el televisor apagado y llorar, mi mujer se largó de casa apenas empecé a recuperarme, y a mí no me quedó otro remedio que olvidar para siempre mis ambiciones literarias y pedir mi reincorporación al periódico."

Vamos a contar mentiras, tralará

Segurament María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho van cantar, tant o més que jo, de petites a l'escola quan anaven d'excursió amb l'escola, la cançó "Vamos a contar mentiras", aquella que començava així:

"Ahora que vamos despacio
Ahora que vamos despacio
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras

Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas"

La cançó, innocent i divertida, no era més que un entreteniment per fer més curt el viatge en autobús quan anàvem d'excursió, tot i que per algunes persones potser va ser tot un descobriment i, sobretot, un aprenentatge en l'art de mentir, una capacitat que, certament, es pot entrenar.

Mentir requereix memòria, una bona dosi de cara dura i una certa habilitat i capacitat de control emocional. Més enllà de la meva memòria i de la duresa de la meva cara, a mi quasi sempre em delata, quan vull mentir o com a mínim dissimular, la meva comunicació no verbal i, en concret, l'expressió de la meva cara; sí, jo soc d'aquells que amb la cara paga...

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho em van semblar molt entrenades en l'art de mentir, l'altre dia en les seves compareixences al Congrés de Diputats en la comissió sobre la Operació Catalunya; tan entrenades que me les vaig imaginar en un possible gag de Polònia cantant a duo, precisament, aquesta cançó de les mentides, això sí, amb la lletra adaptada, en aquest cas per gentilesa de la intel·ligència artificial i un parell d'indicacions:

"Ahora que estamos en sede,
ahora que estamos en sede,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras.

Yo no supe nada de esto,
yo no supe nada de esto,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías.

Nunca hablé con Villarejo,
nunca hablé con Villarejo,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia.

No existía un plan secreto,
no existía un plan secreto,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas.

Las cloacas son un cuento,
las cloacas son un cuento,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga.

La Operación Cataluña,
la Operación Cataluña,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía.

Y aunque todo se ha escuchado,
y aunque todo se ha escuchado,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena!"

La cançó original acaba així:

"Ahora que vamos deprisa
Ahora que vamos deprisa
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras"

Em sembla que ni María Dolores de Cospedal ni Alicia Sánchez-Camacho, per ràpid que vagin, no tenen ganes de deixar de mentir. Una altra cosa serà si les seves mentides s'acaben elevant a la Fiscalia General de l'Estat...