divendres, 12 de desembre del 2008

Visita d'estudi a Plymouth

Aquest dimecres hem passat el dia a Plymouth (ciutat del comptat de Devon), una de les ciutats més importants del sud oest d'Anglaterra, amb uns 200.000 habitants. Malgrat sigui una dada força estúpida, és l'única ciutat i última del sud oest d'Anglaterra que surt destacada al mapa del temps...

Després d'un esmorzar més lleuger que el “british breakfast” del dimarts, ens hem desplaçat des de Cawsand fins a Plymouth amb un minibús fins a Torpoint per agafar el Ferry fins a Plymouth, on hem visitat una redidència de persones amb discapacitat psíquica, una escola de primària d'educació especial i un servei d'integració laboral de persones amb discapacitat. Hem marxat amb retard per haver d'esperar que la carretera per sortir de Cawsand es deslgacés...


Rockville és una residència de persones amb discapacitat de l'entitat Independence South West. Hi viuen persones amb discapacitat amb un nivell de dependència mig-alt, pel què necessiten, més enllà de les corresponents adaptacions (llits, banyeres...), atenció les 24 hores del dia. És una residència petita, que no acull més de 10 persones amb discapacitat; totes elles dipsosen d'una habitació individual i hi ha també una sala de pscicomotricitat i d'altres espais més específics, com una sala de relaxació – estimulació sensitiva: és una sala fosca plena d'estrelles florescents i llums de colors amb coixins a terra. La residència, malgrat ser un servei, un centre, té un caràcter de llar...

Al costat d'aquesta centre se n'està enllestint un altre, més petit, per acollir tres usuaris en un programa de respir. En nou centre millora aspectes que no hi ha en el primer, com la possibilitat de desplaçar els usuaris amb una grua, mitjançant unes guies al sostre, des del seu llit al labavo que tenen a la seva habitació. Totes les portes, a més, s'obren prememt un poslador, mesura que facilita molt la seva autonomia.

En aquesta residència hi treballen la Sonia, la Mandy i la Marshia, qui també ens van acompanyar a Letònia, les dues primeres, i a Catalunya, les dues segones (la Mandy va repetir).

Hem dinat a Plymouth Barbican, la zona portuària de Plymouth, al restaurant Cuisine Spontanée. Ens han rebut amb “Christmas Crackers”, que en aquest cas, després d'obrir-los, contenien una petita joguina, una corona i un acudit o joc de paraules...


El restaurant és d'aquells que primer tries el què vols menjar i després d'ho cuinen, en aquest cas, en un wok.


Jo he demanat pollastre i xai, amb verdures, xampinyons, pebrot, ceba... amb salsa marroquina i “cus-cus”... Molt bó!.


Ah!, i de postres, el primer des que som a anglaterra, Lemon amb lime crème brûlée, una mena de crema catalana, però menys dolça i amb una textura més propera a la mousse, però igualment amb sucre lleugerament cremat.


I per beure, una Guiness!.


A la tarda hem anat a la Downham School, una escola d'educació especial d'infants de 3 a 16 anys. Ells en diuen, però, persones amb difficulties learning, amb dificultat d'aprenentatge, un terme que personalment m'agrada més, tot i que aquí no és habitual utilitzar-lo. Al llarg de les visites d'estudi hem parlat en més d'una ocasió de la terminologia que fem servir per anomenar les persones amb discapacitat... si ni aquí ens acabem de posar d'acord, imagineu-vos a nivell d'Europa... tot i que seria desitjable una major unificació internacional.

A l'entrada de l'escola hi ha un plafó una fotografia de tots i cadascuns dels professionals que hi treballen, amb el nom i el càrrec; en altres centres també els hi hem vist. També és habitual que a l'entrar i sortir de l'edifici et facin signar a la llibreta de registre “in/out”, de manera que en cas d'incendi, sobretot, saben en tot moment les persones que es troben a l'edifici. Amb els incendis (bé, amb el risc) són especialment curosos, amb moltes indicacions a les portes i habitacions...

L'escola atén alumnes amb diferent grau de discapacitat, des d'alumnes amb una discapacitat severa, amb grans afectacions a nivell de mobilitat i de comprensió i parla (que no necessàriament de comunicació), fins a alumnes amb discapacitats lleugeres o moderades.

L'escola i la metodologia no és molt diferent del què tenim a casa nostre, malgrat sí que ens ha sorprès algunes ràtios en moments puntuals (a psicomotricitat, 1/1) i sobretot el fet que l'escola disposi d'una piscina d'hidroteràpia, construïda a través de donacions. No ens ha acabat d'agradar una mena de saleta de contenció, una aula petita, sense mobiliari, on quan convé (no massa sovint, ens han dir) hi fan entrar algun alumne descompensat o molt nerviós, mentre el mestre l'observa des de fora a través d'un vidre que hi ha a la porta... Més enllà d'aquest detall, l'escola en general està molt bé...


Les visites del dimecres s'han acabat a Remploy, un dels serveis d'inserció anglesos capdavanters, presents arreu del país. Al mateix edifici i als voltants hi havia empreses de treball temporal, totes multinacionals amb oficines també a casa nostra. A l'entrada de l'edifici uns cartells amb ofertes laborals... A Remploy acullen a les persones que busquen feina, les orienten i les hi donen suport a l'hora de preparar-se per una entrevista de feina, alhora ue contacten amb empreses perquè els hi passin ofertes laborals. Només veient la difusió que fan (pòsters, carpetes, tríptics) en percep la seva força...


Més enllà del què ens van explicar, però, em va agradar molt veure, al taulell d'informació, un document que recull la seva política d'igualtat d'oportunitats i diversitat... ja m'agradaria veure'l, no només a moltes empreses, també a moltes de les entitats... Afortunadament anem en aquesta direcció, per l'empenta, a Catalunya, de la Direcció General d'Igualtat d'Oportunitats en el Treball.


Després de Remploy, en comptes de tornar directament a Cawsand i gaudir del temps lliure, a proposta dels letons, vam optar per gaudir del temps lliure a Plymouth... Encara no sé si vam prendre l'opció correcta; la idea era arribar abans de les 8 a Cawsand per sopar-hi... Ens trobem en ple centre comercial de Plymouth, en unes galeries (tipus Illa..) on els lavabos, ai l'as!, estan fora de servei... Els quatre catalans tenim urgències fisiològiques respectives... després de voltar un xic amunt i avall, posant a prova la resistència d'alguna bufeta, entrem en un cafè (Costa, una franquícia)... Ens deixem anar, no sense abans fer cua a l'únic lavabo que hi ha al local... Jo em serveixo un capuccino...


Com que ja són quarts de 6 i la majoria de botigues tanquen, els atalans (bé, les catalanes i jo) decidim allargar el temps al cafè i després entrem en uns grans magatzems, on ens trobem amb els letons, just abans d'agafar el bus... Però després d'una breu sèrie de petites calamitats i confusions, el bus que esperem a pocs minuts de les 7 no passa... ni passarà...
El sopar al The Cross Keys de Cawsand queda anul•lat després d'un parell de trucades, ja que el prioper bus passa precisament a les 8... I quan arribem, a les 9 tocades, ni al restaurant ni a l'hotel ens podran servir menjar. Busquem un fast-food per comprar un entrepà i endur-nos-el... Trobem un SubWay... No diré ni què vaig menjar... només que era més bo del què em pensava... Abans d'agafar el bus fins i tot vaig tenir temps de tornar als grans magatzems i comprar-me un pizik(?), un d'aquells típics gorros russos...

Plymouth s'haurà d'esperar a divendres, quan possiblement tindrem temps lliure, una vegada acabades totes les visites aquest dijous i després d'haver fet les conclusions al vespre, per gaudir de Plymouth sense presses i a plena llum del sol, abans de desfer de nou el fil que ens ha de portar de Plymouth a Bristol i deBristol a Girona... i a casa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada