La cita era a dos quarts de vuit a la Casa del llibre de Barcelona, al Passeig de Gràcia. Hi he anat amb la meva mare, que s'ha decidit a acompanyar-me a primera hora de la tarda.
Arribem vora les set i entrem amb la idea de fer un cop d'ull, situar-nos, i anar a prendre alguna cosa. Entrem dins la llibreria i ens trobem en Jordi Mercader; ens recomana que ens quedem, l'espai on es fa la presentació es va emplenant; les cadires estan pràcticament plenes, alguna amb el cul lliure, està realment reservada... Decidim quedar-nos, comprem el llibre, ens fem les primeres fotos amb en Jordi (a les que s'hi afegeix en Rafael Nadal, Director d'El Periódico), i agafem posicions: la meva mare a la part de dalt, jo a baix, al costat del segon flanc de càmeres de TV.
Hi ha moltes cares conegudes, jo només destacaré les personalment significatives: en Xavier Coromines, en Mines, i l'estimat Jaume Guillamet. L'espai, ple, es va atapeint. Les càmeres, de fotos i de TV, entren en acció, senyal que entren en escena JM (Jordi Mercader) i PM (Pasqual Maragall), les dues estrelles de la vetllada. Aplaudiment d'entrada a la plaça. Fa calor, baixen la calefacció, després l'apaguen.
Joaquim Palau, de RBA La Magrana, Jordi Juan, director adjunt de La Vanguardia. Pasqual Maragall, Jordi Mercader i Arturo San Agustín, articulista d'El Periódico, s'asseuen pacientment mentre els reporters gràfics els esquitxen de flaixos. M'és impossible fer una crònica periodística, d'entrada perquè no en sóc, malgrat algú s'ho ha pensat, veient-me càmera al coll i llibreta en mà: ets de comunicació de l'editorial?. Tens algun llibre per mi?. Tampoc perquè he recollit alguna nota per interès propi, no periodístic. Tan sols tinc la voluntat de buidar el "pap", el meu "pap".
Joaquim Palau es limita a les paraules d'agraïment i emmarca la presentació i qui prendran la paraula.
Comença Arturo San Agustín, amb un discurs llegit magistralment; un discurs irònic i intel·ligent, molt dens, això sí, molta informació per processar i digerir massa ràpidament. Un discurs per llegir , per degustar-lo després d'haver-lo escoltat. Parla sobretot d'autenticitat, de l'autenticitat de l'autor i del protagonista del llibre. També parla de traïció, de punyalades. Però deixa clara, per dues vegades, una cosa: no ha vingut per parlar del llibre, "los libros se compran, no se cuentan", sinó de l'autor: "Parece (Jordi Mercader) un hombre peligroso, y lo es!. (...) Admira i quiere a Pasqual Maragall, sabiendo que PM es un tipo difícil." Diu moltes coses, no les digereixo totes: critica de manera clarament encoberta els "filòsofs que van amb scooter"... Parlant de Jordi Mercader esmenta la seva devoció per Leonard Cohen (primero conquistaremos Manhattan, después tomaremos Berlín), i el defineix com un sentimental.
Jordi Juan subratlla que ha guanyat el JM periodista al JM Director de comunicació de la Presidència. Parla del context del llibre, del procés estatutari, que defineix com una etapa encara confusa: ens fa falta encara certa perspectiva per analitzar-la. I ens adverteix: al llibre no hi ha sang, no la busqueu, però sí el distanciament de PM amb ZP i el seu partit. Va anomenant diversos episodis del govern Maragall: corona d'espines, foto ZP-Mas, aprovació Estatut (Parlament, Congrés i referèndum), sortida d'ERC del govern, designació nou candidat, eleccions anticipades... molts esdeveniments en només mil dies. Adjectiva el govern de Maragall de fràgil, una fragilitat que atribueix també a l'actual govern.
Jordi Mercader comença pels agraïments. Situa la gènesi del llibre: aquest llibre comença una nit de tardor a Madrid, la vigília d'un debat parlamentari important sobre temes territorials, després d'un sopar de Pasqual Maragall amb els barons (del PSOE). PM resumeix amb poques paraules el sopar: uns no ens entenen, una altres no ens volen. Vist el panorama, modifiquen el discurs que havien preparat i que PM havia de pronunciar l'endemà al Congrés: hi afegeixen la referència al "Visca Espanya" de Lluís Companys... En aquest context decideixen que cal escriure aquest llibre, però Mercader confessa que no esperava ser ell qui l'acabés escrivint. Del govern Maragall diu, entre d'altres, que com més dies passin més valor agafarà; de PM diu que és un líder de grans intuïcions polítiques que el desespera els que no saben copsar aquestes intuïcions...
Pasqual Maragall parla dels secrets del poder: tot s'acaba sabent, fins i tot es saben coses que no eren... També en deixa anar una altra: mil dies són poc, però poden ser una eternitat... no només de patiment!. Diu que ara és temps de crònica (es refereix al llibre d'en Vallès), amb el temps s'escriurà la història. Parla deu seu futur polític: Europa, mirada cap a Itàlia amb l'horitzó del Partit Demòcrata Europeu: si no es fa a Catalunya em faré del PDE d'Itàlia, el partit l'Obama a Europa. Descobreix la identitat del filòsof amb scooter esmentat, sarcàsticament, per San Agustín: Xavier Rubert de Ventós. PM diu que moltes de les coses que ha fet no són de factura seva, sinó propostes d'altres persones: jo les he firmat, però les idees eren seves. Entre els que cita, la Diana i el filòsof amb scooter... Replica també a Jordi Juan, dient que l'Estatut, malgrat tot, s'aplica en alguns aspectes. Finalment es mostra molt agraït amb en Jordi Mercader.
Després dels parlaments, certa aglomeració per anar buidant l'espai, és l'hora de les signatures i, abans de fer una ràpida queixalada i tornar a casa, de les dedicatòries: Per la Sira i en Roger, amics de Sarrià, on vam guanyar la primera independència.
--------------------------
pd1: us heu fixat quin llibre destaca en la fotografia en què Pasqual Maragall signa llibres?. Efectivament, La Nau de Pau Planas!.
pd2: Just M. Casero va ser un dels testimonis del casament entre en Jordi (JM) i la Fina, com ho recorda el Quiosc publicat el 16 de maig de 1980: Jordi Mercader, al Jutjat. "(...) Es casen. Què els voleu dir? No és el pitjor que els podria passar. M'hi jugo el coll que aquest noi se'n surt."
pd3: First We Take Manhattan - Jennifer Earnes & Leonard Cohen
pd4: Arturo San Agustín publica íntegrament el seu discurs a l'edició d'avui d'El Periódico, sota el títol: el temible burleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada