Ciutadania intel·ligent

Quanta raó tenia la meva àvia materna quan deia que la culpa, o la qüestió, quan quelcom no acabava de rutllar, era del rere mànec. Al principi no ho entenia, però si t'ho diuen mentre agafes algun objecte pel mànec, com una paella, una pala o un rasclet, ho entens perfectament en la mesura que identifiques on rau el problema, és a dir, qui hi ha just rere del mànec.

La Defensora de la Ciutadania de Girona va demanar, dilluns d'aquesta setmana en un ple extraordinari en què va presentar la Memòria 2024, repensar els contenidors intel·ligents. La Memòria 2024, en l'apartat de les conclusions sobre la neteja viària i el nou sistema de recollida de residus, diu: 

"Certament en aquest àmbit hi ha moltes coses a millorar, els espais dels contenidors són bruts, les persones que no accepten aquest canvi deixen la brossa a terra o, fins i tot, hi ha usos indeguts dels contenidors. Potser cal repensar si els contenidors intel·ligents tenen l’efecte volgut, si cal millorar la freqüència de recollida de determinada fracció, i també quines accions sancionadores eficaces emprèn l’Ajuntament tant vers l’empresa adjudicatària del servei, com enfront dels ciutadans que actuen de forma incívica, i que se’n vegin els resultats."

És ben cert que els contenidors intel·ligents comporten una major complexitat, pel que fa al seu ús correcte, que els contenidors oberts; d'entrada, perquè per obrir-los cal una targeta magnètica, que no tothom ha recollit degudament, i també perquè, llevat del contenidor específic de la fracció orgànica i el més petit del tèxtil sanitari, el contenidor multi fracció té un ús diferent cada dia, tot i que per poc que hom hi aboqui el cap, s'observa que cada dia hi ha impropis, és a dir, fraccions que no correspondrien.

Tot plegat es tradueix en dos efectes no desitjats: 

• impropis dins el contenidor, pel mal ús llençant-hi el que aquell dia no toca tot i obrir-los amb targeta
• deixalles al voltant dels contenidors, deixades per qui no tenen targetes

Aquest nou sistema de recollida de residus exigeix temps, temps d'adaptació pel canvi d'hàbits que representa portes endins, ja que cada dia toca llençar algunes fraccions concretes; i sobretot requereix un cert aprenentatge i, per descomptat, responsabilitat i compromís. Aprenentatge per saber-ho fer correctament, i responsabilitat i compromís per voler-ho fer bé: recollir les targetes i llençar les escombraries com i quan toca.

No tinc clar, com comentava la Defensora de la Ciutadania, que la solució sigui tornar a l'anterior sistema, ja que igualment era habitual veure, dia sí dia també, impropis dins els contenidors (en tots i cadascun, fos del color que fos), i deixalles al voltant dels contenidors.

Parlem de contenidors intel·ligents i el que requereix el sistema és ciutadania intel·ligent, i naturalment una administració intel·ligent (diligent i flexible) i un servei eficient. Potser caldrà esperar un cert temps per veure si, amb aquest nou sistema, s'incrementa la recollida selectiva, també amb els contenidors intel·ligents, ja que aquest és el principal motiu de tot aquest canvi.

Kit de supervivència

La Comissió Europea, dies enrere, va fer una sèrie de recomanacions perquè nosaltres, la població civil, la ciutadania, ens preparem davant possibles situacions d'emergència, bé causades per catàstrofes naturals, bé causades per conflictes bèl·lics, per guerres, que també són catàstrofes (de conseqüències catastròfiques) no naturals, sinó humana...

La recomanació podria ser pertinent veient els efectes de la crisi climàtica que vivim, i resulta difícil, per a nosaltres, esborrar de la retina la devastació de la Dana de València. La recomanació podria ser pertinent, però em sembla que els efectes del canvi climàtic són només un pretext, i que el que veritablement els interessa és que, amb l'excusa d'una escalada bèl·lica a Europa, el Vell Continent es rearmi ara que l'Oncle Sam ens fa pam i pipa.

Aprofitant la benintencionada proposta que puguem afrontar millor una situació crítica causada per algun fenomen meteorològic, ens posen la por al cos amb l'amenaça d'una escalada bèl·lica per justificar l'increment de despesa militar i de defensa.

L'altre dia revisava el contingut d'aquest kit de supervivència que ens hauria de permetre subsistir durant almenys 72 hores sense ajuda externa, i em sembla que seria dels primers a llepar o a morir.

És clar que, situat en el pitjor dels escenaris, el kit de supervivència proposat fins i tot fa curt, i caldria afegir-hi, segons el que he consultat per internet, com a mínim:

• Pastilles potabilitzadores o filtres d’aigua portàtils per convertir aigua no potable en segura.
• Màscares FFP2 o FFP3 per protegir-se de pols, fum o contaminants.
• Paper d’alumini o bosses hermètiques per protegir aliments i documents.
• Emissor-receptor de ràdio (walkie-talkie) per comunicar-te sense xarxa mòbil.
• Xiulet d'emergència per alertar de la teva ubicació si et perds.
• Mapa detallat de la teva zona i una brúixola.
• Sac de dormir resistent a temperatures baixes.
• Guants resistents i gorra o passamuntanyes per protegir-se del fred i la intempèrie.
• Esprai de pebre.
• Cordes resistents.
• Pala plegable.

Això de les cordes no sé si són per, arribar el cas, penjar-me, i la pala per cavar la meva pròpia tomba...

Bromes a banda, l'existència d'un kit de supervivència pot ser una mesura prudent en determinades situacions, però també reflecteix el clima d'incertesa, por i amenaça que es vol instaurar. És de sentit comú estar preparats per a emergències, però si el perill és tan imminent, potser el més important no és disposar d'un kit de supervivència, sinó invertir energies i recursos per evitar que aquesta amenaça catastròfica esdevingui una realitat.

Fòrum Ciutadà Girona 2100: (Re)construir Girona des dels barris

Divendres de la setmana passada, en el marc del Fòrum Ciutadà Girona 2100, vaig exposar, com a president de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), la necessitat de repensar el paper dels barris en la governança de la ciutat. Girona ha d'avançar cap a un model més descentralitzat, on la participació ciutadana sigui real i efectiva, i on els barris tinguin un rol determinant en la planificació i gestió dels recursos.

Aquestes són les idees que, amb altres paraules, vaig desenvolupar.

Suport als Centres Cívics i condemna de les destrosses al Centre Cívic Onyar

En primer lloc, vaig voler expressar la nostra condemna pels danys soferts pel Centre Cívic Onyar i manifestar el suport de la CAV Girona a tot el personal, usuaris i entitats que fan vida en aquest espai i en la resta de centres cívics de la ciutat. Aquests equipaments són fonamentals com a espais d'acollida, educació, cohesió i participació comunitària.

Els Centres Cívics: xarxa de proximitat i dinamització

Des de la creació del primer Centre Cívic a Sant Narcís el 1989, Girona ha consolidat una xarxa que actualment compta amb vuit Centres Cívics i 21 Espais Cívics i Locals Socials. Aquests espais han esdevingut pilars fonamentals per a la dinamització dels barris, fomentant la col·laboració veïnal i acostant serveis a la ciutadania.

De cara al futur, cal aprofundir en la descentralització municipal per tal que aquests equipaments no només acullin activitats socials i culturals, sinó que esdevinguin també centres de gestió i planificació territorial.

Els barris com a eixos de vertebració urbana

Tal com vaig remarcar en la meva intervenció, "els barris no han de ser només un element de divisió territorial, sobretot han de guanyar pes i importància en la vertebració de la ciutat en clau de gestió dels recursos i serveis, planificació urbanística, participació ciutadana i cohesió social". 

Així doncs, els barris no han de ser simples divisions administratives, sinó autèntics motors de gestió de la ciutat. La seva importància rau en la capacitat d'influir en aspectes clau com la planificació urbanística, la distribució de recursos i serveis, la participació ciutadana i la cohesió social.

Cap a una participació ciutadana real i efectiva

El model actual de participació ciutadana no pot reduir-se a votar cada quatre anys ni a processos limitats per imperatiu legal. Ha de ser un diàleg continu i estructurat entre les entitats veïnals, la ciutadania i les administracions. Aquest diàleg ha d'incloure:

1. Accés a la informació sobre temes que afecten la ciutat (urbanisme, educació, residus, mobilitat, etc.).
2. Interacció amb les administracions i altres agents socials per generar propostes i debatre estratègies.
3. Participació en la presa de decisions, encara que no siguin vinculants, per assegurar que la veu de la ciutadania sigui escoltada.
4. Seguiment i avaluació de les decisions, per garantir-ne la transparència i efectivitat.

Propostes per una governança més participativa

Finalment, vaig apuntar dues mesures que permetrien avançar en aquest model de governança més participativa:

    • Reforçar la figura de la regidoria de barri, dotant-la de competències executives i d'un pressupost propi per a una gestió més eficient.

    • Potenciar els consells de barri, donant-los d’estructura, competències i recursos perquè puguin esdevenir veritables espais de decisió col·lectiva.

Construir la Girona del 2100 passa, necessàriament, per donar-los el protagonisme que mereixen.

Els barris són l'escala idònia per connectar territori i societat, la complexitat del territori i la complexitat de la societat. 

Home. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó popularitzada sobretot gràcies a un anunci de cotxes, tot i que el títol de la cançó és "Home", casa. No sé si el ganxo, més enllà de l'alegre i encertada melodia, és transmetre la idea que el cotxe anunciat és "casa"...

"Home", de la banda de folk Edward Sharpe and the Magnetic Zeros, és un cant alegre i optimista cançó d'amor que reivindica que "casa" no és estrictament un lloc i espai físic, sinó, com diu la lletra, "La casa (la llar) és allà on estic amb tu"...

En aquesta cançó, a més, el xiulet és el primer que se sent... Què més podem demanar?

Així comença... Soldados de Salamina

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Soldados de Salamina" (Tusquets Editores, 2001), de Javier Cercas, que va ser tot un fenomen literari, primer, i posteriorment cinematogràfic, gràcies a la pel·lícula de David Trueba. 

Tant el llibre com la pel·lícula em van encantar, i és que aquest relat, basats en fets reals, de l'infructuós afusellament de Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange Española i autor de l'expressió "¡Arriba España!", humanitza una de les manifestacions menys humanes que hem creat els humans: la guerra.

 "Soldados de Salamina" és un llibre comença així:

"Fue en el verano de 1994, hace ahora más de seis años, cuando oí hablar por primera vez del fusilamiento de Rafael Sánchez Mazas. Tres cosas acababan de ocurrirme por entonces: la primera es que mi padre había muerto; la segunda es que mi mujer me había abandonado; la tercera es que yo había abandonado mi carrera de escritor. Miento. La verdad es que, de esas tres cosas, las dos primeras son exactas, exactísimas; no así la tercera. En realidad, mi carrera de escritor no había acabado de arrancar nunca, así que difícilmente podía abandonarla. Más justo sería decir que la había abandonado apenas iniciada. En 1989 yo había publicado mi primera novela; como el conjunto de relatos aparecido dos años antes, el libro fue acogido con notoria indiferencia, pero la vanidad y una reseña elogiosa de un amigo de aquella época se aliaron para convencerme de que podía llegar a ser un novelista y de que, para serlo, lo mejor era dejar mi trabajo en la redacción del periódico y dedicarme de lleno a escribir. El resultado de este cambio de vida fueron cinco años de angustia económica, física y metafísica, tres novelas inacabadas y una depresión espantosa que me tumbó durante dos meses en una butaca, frente al televisor. Harto de pagar las facturas, incluida la del entierro de mi padre, y de verme mirar el televisor apagado y llorar, mi mujer se largó de casa apenas empecé a recuperarme, y a mí no me quedó otro remedio que olvidar para siempre mis ambiciones literarias y pedir mi reincorporación al periódico."

Vamos a contar mentiras, tralará

Segurament María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho van cantar, tant o més que jo, de petites a l'escola quan anaven d'excursió amb l'escola, la cançó "Vamos a contar mentiras", aquella que començava així:

"Ahora que vamos despacio
Ahora que vamos despacio
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras

Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas"

La cançó, innocent i divertida, no era més que un entreteniment per fer més curt el viatge en autobús quan anàvem d'excursió, tot i que per algunes persones potser va ser tot un descobriment i, sobretot, un aprenentatge en l'art de mentir, una capacitat que, certament, es pot entrenar.

Mentir requereix memòria, una bona dosi de cara dura i una certa habilitat i capacitat de control emocional. Més enllà de la meva memòria i de la duresa de la meva cara, a mi quasi sempre em delata, quan vull mentir o com a mínim dissimular, la meva comunicació no verbal i, en concret, l'expressió de la meva cara; sí, jo soc d'aquells que amb la cara paga...

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho em van semblar molt entrenades en l'art de mentir, l'altre dia en les seves compareixences al Congrés de Diputats en la comissió sobre la Operació Catalunya; tan entrenades que me les vaig imaginar en un possible gag de Polònia cantant a duo, precisament, aquesta cançó de les mentides, això sí, amb la lletra adaptada, en aquest cas per gentilesa de la intel·ligència artificial i un parell d'indicacions:

"Ahora que estamos en sede,
ahora que estamos en sede,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras.

Yo no supe nada de esto,
yo no supe nada de esto,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías.

Nunca hablé con Villarejo,
nunca hablé con Villarejo,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia.

No existía un plan secreto,
no existía un plan secreto,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas.

Las cloacas son un cuento,
las cloacas son un cuento,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga.

La Operación Cataluña,
la Operación Cataluña,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía.

Y aunque todo se ha escuchado,
y aunque todo se ha escuchado,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena!"

La cançó original acaba així:

"Ahora que vamos deprisa
Ahora que vamos deprisa
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras"

Em sembla que ni María Dolores de Cospedal ni Alicia Sánchez-Camacho, per ràpid que vagin, no tenen ganes de deixar de mentir. Una altra cosa serà si les seves mentides s'acaben elevant a la Fiscalia General de l'Estat...

Per pocs anys!...

Ja fa cinc anys que la Sira té Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa. 

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

"Urruti, t'estimo!"

El 24 de març de 1985 era diumenge, dia de futbol; bé, els diumenges, per a mi, a partir d'una certa edat van ser, sobretot, dia de mirar esports, tots els esports que es podien mirar, aleshores, per la televisió, en obert: motociclisme, automobilisme, bàsquet, futbol... La del diumenge era, sobretot, tarda de futbol i,  en el meu cas i com tants altres, especialment tarda de futbol i ràdio. Hi ha setmanes que de futbol, avui, pràcticament n'hi ha cada dia, però això és un altre tema...

El 24 de març de 1985 jo tenia 10 anys; no recordo què vaig fer exactament aquell dia podria haver-hi altes probabilitats que, amb la meva mare i el meu germà, anéssim a dinar a Cantallops, a casa dels avis... Sí que recordo haver escoltat la mítica expressió de Joaquim Maria Puyal, tot i que no recordo si en directe o posteriorment, i sobretot recordo que durant molts anys vaig tenir penjat a la meva habitació un pòster d'aquell Barça campió de la Lliga 1984-85.

Aquella aturada, aquell penal aturat al Valladolid que ens va donar una lliga, acompanyat segons després d'una energètica i estètica botifarra, va elevar a Urruti a la categoria de mite, i amb l'expressió d'en Puyal, aquest mite va entrar directament als nostres cors, com una pilota que entra irremeiablement a la porteria per a fer gol!

Urruti, nascut a Sant Sebastià, va debutar amb la Reial Societat, tot i que al club de la seva ciutat va viure a l'ombra de dos altres grans porters: Artola, amb qui posteriorment, coincidiria al Barça, i el mític Arkonada, que a banda de treure-li la titularitat de la porteria dues temporades després que Artola se n'anés al Barça, també li va prendre la titularitat de la porteria de la selecció espanyola. Amb l'eclosió i consolidació d'Arkonada a la Reial Societat, Urruti se'n va anar cap a Barcelona l'any 1977 per jugar el RCD Espanyol.

Valorat i estimat allà on va jugar, tant a la Reial Societat com a l'Espanyol, va ser al Barça on es va convertir en llegenda, gràcies al seu caràcter i al seu carisma, i sobretot gràcies a aquest penal. Va arribar al Barça l'any 1981 i, tot i lesionar-se a l'inici de la temporada, quan es va recuperar va convertir-se ja en el porter titular del Barça que va aixecar la Recopa d'Europa l'any 1982.

Si aquell penal aturat, que va valer una lliga, va ser el cim d'aquell Barça entrenat per Terry Venables, la fatídica final de la Copa d'Europa de Sevilla, l'any 1986 contra l'Steaua Bucarest, va representar no només el declivi d'aquell equip, també va representar l'inici de la seva sortida del Barça i retirada del futbol, amb l'arribada de Zubizarreta. Retirat del futbol, recordo que Urruti va obrir, com era habitual entre els jugadors retirats de l'època, una botiga de roba esportiva i un concessionari de cotxes, i va seguir més o menys vinculat al Barça i al món de l'esport.

Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti, va morir tràgicament a finals de maig de 2001 víctima d'un accident de trànsit, a l'edat de 49 anys. Urruti es va morir, però la seva llegenda segueix ben viva i el seu record, expressat amb aquest "Urruti, t'estimo!", és etern...

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona ahir vam fer i publicar aquest comunicat:

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona) condemna amb fermesa els greus incidents que han tingut lloc recentment al Centre Cívic Onyar de Girona. L'atac a aquest equipament municipal, amb actes vandàlics i destrosses, suposa un greu atemptat contra la convivència i la cohesió social a la nostra ciutat.

Els centres cívics tenen un paper essencial en la vida comunitària dels barris, proporcionant espais d'acollida, formació i participació per a persones de totes les edats i orígens, i esdevenint punts de trobada que fomenten el diàleg, la integració i la cooperació entre veïns i veïnes, vertebrant també el treball de moltes entitats. Qualsevol atac contra aquests espais és un atac contra el teixit social que ens uneix com a comunitat.

Demanem a les autoritats que adoptin les mesures necessàries per evitar que fets com aquests es tornin a repetir, garantint la seguretat d'aquests equipaments i la protecció de les persones que hi treballen i que en fan ús. Al mateix temps, fem una crida a la responsabilitat col·lectiva per preservar aquests espais com a llocs de convivència i respecte mutu.

Des de la CAV Girona reafirmem el nostre compromís amb la defensa i la promoció dels centres cívics com a eina fonamental per enfortir els vincles entre la ciutadania i construir una societat més cohesionada i solidària.

Girona, 23 de març de 2025

Bésame Mucho. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, avui em prenc una petita llicència, com també faré altres dies, ja que en comptes de compartir cançons que en algun moment contenen música xiulada, són versions xiulades de cançons populars.

I la d'avui és "Bésame Mucho", un mític bolero compost per la compositora i pianista mexicana Consuelo Velázquez, una cançó molt versionada, i també xiulada amb gran talent, com aquestes dues mostres!